K.L. REICH de Joaquim Amat-Piniella

Hi ha una manera millor de sentir-se identificat amb els personatges d'una novel·la que si sabem que són, o han estat reals? I de viure una situació concreta amb l'angoixa, por o felicitat que li escau que sabent que ha succeït realment? És cert que sovint la realitat supera la ficció, i K.L Reich n'és una prova.

JoaquimAmat-Piniella va néixer a Manresa l'any 1913, on fou educat pels seus pares i on començà de ben jove la seva prolífera activitat periodística. Un cop proclamada la República, compaginà la seva redacció als diaris que consistia amb una feina de difusió cultural, amb la secretaria de l'alcaldia de Manresa, ja que era un dels dirigents de Esquerra Republicana de Catalunya. Durant aquests anys J.Amat-Piniella va propulsar tot d'institucions i infraestructures destinades a la creació i difusió artística però en esclatar la guerra es veu obligat a viure dos fets que el marcarien per sempre: Lluitar al front republicà i l'exili amb el trasllat, posteriorment, al camp de concentració de Mauthausen.

La novel·la K.L.Reich retrata l'experiència que hagué de patir l'autor durant la seva estada al camp de concentració nazi. No és ben bé una crònica ni un dietari ja que pren l'estil novel·lístic com a principal i els seus protagonistes no porten el nom que els representa en la realitat.

El més dur de l'obra és la situació que viuen els presos (de tota condició i procedència) que porta al lector atent a patir la impotència davant la crueltat humana, la por davant la incomprensió del que ens envolta (o la comprensió) i la fam provocada per la manca de moltes coses.

Tota la novel·la és, de fet, la presentació d'un conflicte èpic: el be contra el mal, l'home contra el mal, la il·lusió contra el mal, el paisatge del qual és totalment desolador i propici per als seguidors del règim nazi. Finalment, la victòria de l'home davant la mort deixa veure una escletxa de positivisme, però es mostra amb molta moderació.

El títol és potser allò més significatiu. K.L.Reich és la marca que portaven tots els objectes fabricats als camps de concentració. Per tant el títol esdevé una mena d'etiqueta (una marca, com la que portaria una taula) que mostra el lloc de forja del seu contingut. Aquesta marca de procedència traspua l'objecte del llibre i taca també el seu autor, una persona diferent a la que va entrar al camp 5 anys enrere, un home K.L.Reich.No puc finalitzar el comentari sense recordar que fins el gener, al museu d'història de Catalunya s'exposa un espai dedicat a la vida i obra de Joaquim Amat-Piniella

La història d'una frustració progressiva

Avui, tot repassant (i passant, ja que alguns no els havia llegint) diversos articles de 1924-1925 referents al debat que tenia lloc a la premsa barcelonina sobre la necessitat de construir una novel·la catalana, no m'he pogut estar de fer notar un paral·lelisme que després he identificat com una evolució.

Allò que discutien en J. M. de Sagarra o en Carles Soldevila és molt aplicable a l'actualitat però des d'un aspecte molt més general. A més, no en referència als autors, que en tenim de bons (i de no tant bons) sinó al públic català. Durant el debat és discutia la manca d'una novel·la catalana sòlida (vull dir d'una tradició novel·lística) degut tant a la manca d'edició prosaica en català i (potser conseqüentment) a la manca de producció novel·lística. Ara, en canvi, tenim molt bones edicions dels nostres clàssics (i dels nostres contemporanis) però, tanmateix, no es consumeix la nostra tradició literària.

Ara agafo empenta amb aquesta frase de Carles Soldevila per fer una sentència contundent: "és la prosa [...] el que estructura les nacions". La trobo totalment encertada i, a més, actual. És obvi que no podem fer país sense una cultura forta i universal. La tenim, és clar, però de la mateixa manera que un nen té les capacitats d'estudiar i treure un deu a un examen, i no les aprofita per mandra.

I qui digui que ens manca aquesta qualitat literària és perquè no la coneix, o simplement mira determinades coses com si fossin literatura (i no ho són). Si algú dubtés d'aquesta força cultural que ens recolza com a poble (encara que nosaltres ens empesquem a rebutjar aquest recolzament) el recomanaria comprar un llibre que s'acaba de publicar en honor del professor Jordi Castellanos, dissortadament mort el 19 d'octubre de 2012. En ell es recullen tot un conjunt d'articles i estudis sobre la nostra producció literària. Esdevé, sens dubte, un repàs, aprofundíssim sobre algunes de les obres més importants de la literatura catalana i sobre alguns dels moviments més representatius.

Pel que fa a aquest llibre, també em servirà d'exemple de la teoria que encapçala aquesta entrada. És obvi que si una literatura forta és importantíssima per a la construcció d'una nació culta, un panorama crític és igual o més important. Per la importància d'en Jordi Castellanos com a estudiós, l'obra que ha publicat els marges en el seu honor hauria de ser d'un tiratge força extens. En canvi, a la universitat que el publicava, la UAB, no se n'han venut gaires. Sortosament, s'han venut totes les còpies que hi havia a la llibreria. N'hi havia quatre.

En resum, la literatura, els literats, els escriptors, els professors, tenen molta feina per mantenir viva la única cosa bona, fidel i permanent que aquest poble (i, de fet, qualsevol altre) ha tingut i tindrà, la cultura.

Plans de futur de Màrius Serra

Màrius Serra és conegut sobretot per la seva naturalesa de verbívor i la seva feina al voltant de la investigació i la dinamització de la llengua (un exemple és la seva secció al programa de TV3 Divendres). Però no podem negar la seva qualitat narrativa estretament lligada amb el seu coneixement lingüístic i la seva facilitat per a la creació de jocs de paraules. Aquesta relació dóna a les seves novel·les un nivell qualitatiu que el caracteritza (de vegades molt exagerat, però no en la novel·la que m'escau de comentar).

A la seva última novel·la, Plans de Futur (premiada amb el premi Sant Jordi 2012) els jocs de paraules són transcendits, convertint-se en un vehicle mitjançant el qual se'ns presenta la història del matemàtic català Ferran Sunyer. La història impressionarà altament a aquell qui no la conegui i donarà un punt de vista original a aquell qui ja l'hagi gaudit. En la novel·la es barregen dades biogràfiques d'en Sunyer amb espais ambigus la propietat dels quals pertany a la imaginació de l'autor. A més apareixen curiositats al voltant de la joventut d'un artista empordanès que tothom coneix.

És ja el plantejament de la veu narrativa un joc (totalment justificat) que ens obligarà a fer-nos preguntes des de la primera pàgina. En el paper de narrador concorren un conjunt de personatges que orbiten al voltant d'en Ferran Sunyer i ens mostren, adés indirectament, adés més directament, les diferents etapes de la vida del matemàtic figuerenc. Destaquen en la seva narració els detalls d'acció i l'inseparable joc de paraules propi d'aquest autor. També cal esmentar la fidelitat històrica, no oblidant determinats fets històrics ni cometent incongruències temporals, com comentà ell mateix en la presentació del llibre a la llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet.

Ferran Sunyer i Balaguer

L'obra ens mostra tot un conjunt d'escenes gens gratuïtes que exhalen sentències axiomàtiques per qualsevol espai. Es destaca el valor del treball, la importància de la nostra mentalitat davant els problemes i sobretot la rellevància del sacrifici (tots els personatges principals fan, en un sentit més involucral o menys, un sacrifici).

En definitiva , una novel·la plena de preguntes, humor, drama i reflexions que ens faran pensar en la vida, la condició humana, el país, la importància de defensar la llengua i, sobretot, les relacions personals.

 

Una salutació i ens veiem al twitter i (d'aquí poc temps) a YouTube :D:D:D:D

Josafat de Prudenci Bertrana

Bon dia tothom,
Avui us porto una ressenya, un petit comentari, cinc cèntims d'una novel·la molt breu, escurçada al màxim per sintetitzar l'esperit i la idea de modernisme, un dels moviments que més ens identifica, als catalans. És la novel·la Josafat, de Prudenci Bertrana.

La novel·la, de 68 pàgines a molt estirar, exemplifica magistralment (com ja he dit abans) l'esperit i l'ideal modernista en molt poc espai. En Josafat és un campaner que és temptat per Fineta, una bagassa que li desperta el desig sexual i alhora vol compartir la seva vida amb Pepona, una companya de Fineta.

Per tant la novel·la, com a narrativa modernista que és, presenta un conflicte dins del personatge. En aquest cas la batalla principal és l'autorepressió sexual. Josafat sap que tenir relacions sexuals aniria en contra de la seva església però a favor de la seva naturalesa. Ha d'escollir si deixar-se portar pels seus designis o prioritzar la voluntat d'altres.

També hi trobem un conflicte força relacionat amb el principal. La lluita entre el bé i el mal. El bé, que se'ns presenta amb la imatge de l'església i el mal, personificat per la Fineta i per les seves provocacions. Com és també habitual en la literatura modernista, podem veure la dualitat natura-ciutat. La natura per una banda la trobem en l'aigua, el camp, la pastora idealitzada, tot sota una visió harmonitzada. En canvi la ciutat seria la perversió, el Déu venjatiu i la morbositat.

Per tant, tot s'articula a partir dels conflictes polars que són habituals en la novel·la (de fet, a la literatura) modernista. Pel que fa a la llengua, és prefabriana però això no ha d'espantar. Les descripcions, tant de personatges com d'escenaris són esplaiades i molt acurades.

Personalment, em va semblar una molt bona lectura. Molt ràpida. Tanmateix, per mi, no supera altres narratives modernistes com La vida i la mort d'en Jordi Fraginals o L'auca del senyor Esteve, per no parlar de Solitud. Al capdavall és una novel·la molt recomanable (sobretot si teniu poc temps) que es pot llegir en una tarda.

Fins la propera :D

Com vaig prometre a l'entrada anterior (i en un període de temps més curt que el que s'hi establia) us porto una petita ressenya d'un dels millors llibres de Pere Calders.

 Gaeli i l'home déu
Aquesta novel·la fou publicada l'any 1986 tot i que transcorre (sobretot) a la Barcelona de 1938. Es planteja l'aparició, a una Barcelona en plena guerra, d'un home que té la capacitat de fer miracles. Aquest home, Miquel Gorienko, pren la determinació d'obrir contacte amb Joan Gaeli, un català republicà amb teories (que no se'ns detallen gaire) religioses que li donen una capacitat i un aire profètic.

Tots dos engeguen l'empresa de fer conèixer al món la condició de Gorienko. La posició de cadascun dels personatges és força significativa, i la de Gaeli, a més representativa del tarannà català. Durant aquest viatge que els portarà de Barcelona a molts pobles de Catalunya, Calders ens mostra, un cop més amb la seva ironia i la seva gràcia particular, que la societat coixeja en molts aspectes.

Cal destacar-ne, d'aquests defectes, dos:

• La necessitat de creure en un déu superior on recolzar les nostres derrotes i emmagatzemar les nostres pors (cal recordar els esdeveniments socials, polítics i militars que s'hi produïren durant aquella època per entre millor l'obra)
• Els extrems polítics que al cap i a la fi són religions modernes (encara aplicable a la realitat, a la meva manera d'entendre).

La novel·la, última (cronològicament) de Calders, reuneix els trets característics d'aquest enorme autor de la literatura catalana: ironia, humor, fantasia barrejada amb situacions absurdes, les anormalitats més sagaces, etc. Fou premiada l'any 1986 amb el destacat Premi Creixells i un any més tard pel Ciutat de Barcelona.

En definitiva una obra mestre que ens ve, en aquests moments, a la perfecció per definir l'actual situació politicosocial catalana (més aviat per riure'ns-en)

NO NO NOOO

Avui es poden comentar diverses coses:

Primer que Rajoy continua adoptant la posició Winehouse i dient NO NO NOOO a la consulta popular (hi hi hi). Sé que el que diré ara és un tòpic molt repetit en aquest debat però en sentir les paraules de Rajoy i d'altres dirigents del PP és el primer que em ve al cap. Entenc que som a un moment complicat, precari i inapropiat per a una transició nacional. Ho entenc. Ara bé, utilitzar aquests arguments per refutar una consulta i menystenir la voluntat de moltíssimes persones no és la millor posició. Que surtin 1.600.000 persones al carrer (i no 400.000 més vaques i ninots de cartró) és molt simbòlic i força important. I si el que s'hi demana és una consulta popular doncs el govern ha d'aconseguir dur-ho a terme. Si és inapropiat i perillós ja en patirem les conseqüències nosaltres i ens en farem càrrec, cada persona que ho demanà.
Altre sentència que s'ha sentit molt és la de la "majoria silenciosa". Aquesta demagògia barata ja em treu de polleguera. Vols dir que la part d'una societat que no s'hi manifesta (per la  causa que sigui) és contrària als valors dels manifestants? D'acord, posem a prova la teoria. 100 persones es manifestaren a Madrid per denunciar els atacs feixistes a Blanquerna. La majoria silenciosa no va sortit al carrer per cridar NO AL FEIXISME. Són feixistes? Jo crec que no.


Bé, altra cosa que volia dir és que de seguida (si no de seguida en un temps més breu que la resposta de Rajoy a Mas) pujaré una ressenya del llibre que jo considero el millor de Pere Calders.
I com aquesta entrada era un excusa per parlar de tot allò del principi ara no sé què dir... Avui comença la nova temporada d' APM? i espero que tothom vegi el 30 minuts sobre la via catalana

Una salutació i.. VISCA LA TERRA

Bon diaaa. Avui us porto un petit comentari que vaig fer a un bloc i volia compartir pel seu tema i perquè m'agrada. Espero que a vosaltres també.

Sovint prenem decisions o camins a la vida que no tenen una transcendència suficient com per formar part d'una narració biogràfica. Sens dubte que la decisió de començar a llegir o d'introduir algú al món de la lectura (fins i tot dedicant-hi una vida) no pertany a aquest tipus d'experiència volàtil i insubstancial. Però què ens porta a agafar un llibre, tocar-lo, obrir-lo i viure la història que s'amaga a l'interior amb la mateixa passió que ho fa el seu protagonista? I, per contra, què fa que hi hagi intolerància (malauradament força estesa) a aquesta activitat?

OBSESSIÓ

Primerament, pot aparèixer un desig, un magnetisme cap a la imatge, l'objecte que és el llibre. Em confesso, i suposo que molta gent, un gran addicte a concórrer llibreries i agafar llibres i palpar-los, analitzar l'enquadernació i, tot i que això pugui semblar quelcom psicòtic, ensumar-los. És, de fet inevitable que una cosa que aparentment et cridi tan l'atenció desperti en tu un interès més profund (de vegades això pot aplicar-se a altres aspectes de la vida).

AVENTURA

És obvi que nosaltres no podrem sortir de casa amb un cavall, a recer d'una armadura medieval, armats amb una llança i disposats a salvar princeses per tots els prats de les terres espanyoles acompanyats d'un amic. Tampoc podrem recórrer o presenciar l'Atlàntida i molt menys podrem traslladar-nos durant uns dies al castell de Bran per conviure amb un comte misteriós. Tot això, en canvi, ho podem viure llegint. Igualment podem fer-ho amb el cinema però la lectura posseeix una característica distintiva que la dota de certa essència especial.

CREACIÓ

Allò que diferencia el fet de veure una pel·lícula i el de llegir un llibre queda molt ben reflectit en la sentència que sentim moltes vegades en el cinema (sobretot si veiem una adaptació d'un llibre): “l'imaginava d'una altra manera...”. El llibre, a diferència del cinema, permet omplir el buits que l'autor deixa en la seva narració amb la nostra imaginació. Per exemple, si veiem l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Bram Stoker podrem veure amb detall l'interior del castell del comte Dràcula. En canvi, si llegim la seva sublim novel·la podrem aprofitar la manca de detalls en la descripció del castell per crear nosaltres mateixos aquest espai, essent així afí als nostres gustos i temences. Molt més fidel a nosaltres mateixos.

SENTIR

Estem envoltats de cràpules, de persones insensibles que tant els fa reconstruir la mort d'Ivan Ilitx com estar tres hores mirant una taronja. Senten el mateix. Afortunadament (o no) en aquesta societat existeix un oasi en el qual la gent pot llegir la fantàstica novel·la de Lev Tolstoi i plorar d'angoixa amb el patiment del senyor Ilitx, o riure (riure molt) amb les aventures de Gurb i el seu compandant. Malauradament la gent que no plora ni riu, es troba amb les regnes d'aquesta societat.

“QUE NO NOS ENGAÑEN...”

Estem farts de veure com els grans dirigents d'aquest país han anat substituint les lectures clàssiques a les escoles per novel·les de 50 pàgines la història de les quals és més pròpia d'un capítol de Física o química que d'una obra literària. També veiem com pugen els requeriments per accedir a la vida cultural i se'n redueix la difusió. Llegim (i ens empatxem de cultura) per evitar que un grup de cràpules ens amaguin la realitat. Un poble culte no pot ser enganyat i és per això que fan el possible per evitar aquesta pràctica. “Un artista enganya per explicar la veritat, un polític ho fa per amagar-la”. La lectura ens manté més al marge de la manipulació informativa dels mitjans de comunicació. Com bé relata Ray Bradbury.

En definitiva la lectura ens fa créixer, viatjar, aprendre, lluitar, veure. Viure, de fet. Viure com allò que vulguem ser i sobretot com a persones.